Jeune mère avec son enfant, Perpignan, vers 1900.
Que ‘n deu esser de bella la cofa catalana
que quant l’hivern arriva, el joios Pirineu
deixant la gran catifa de vert que l’engalana
també ‘s cobreix la testa ab sa cofa de neu.
Com m’agrada eixa cofa tant blanca i tant senzilla,
de la modestia insignia, emblema de virtut,
com tot lo grand i nobla ella del poble es filla
i correspon al poble cantar sa magnitut.
Me plau veure les nines quant ballen a la plaça
lluint la seva cofa, orgull de nostres vells,
elles que se la saben posar ab tanta trassa
bo i adornant les vores ab els seus fins cabells.
Les trovo mes boniques portant la cofa blanca
que de ses galtes rojes fa ressalta el color,
i un encis les hi trovo que a les altres les manca,
que m’endolceix la vida, que’m fa captiu el cor.
Quen deuhen ser de bones totes aqueixes nines !
Si del cor d’una d’elles ne pogués ser l’hereu !…
Pels camins de la vida no hi deuhen trovar espines,
deuhen trepitjar roses i lliris blancs com la neu.
Ninetes catalanes, no deixeu mai la cofa,
no volguen qu’altre cosa coroni vostres fronts,
puig que cada una d’elles es una belle estrofa
de la canso de nostres glorioses tradicions.
Revue Catalane, 1907.
