Als meus vells, Pau Berga.

Besavis meus que sota’ls xiprers del vilatge

mesclàveu vostres ossos ans que fos jo nascut,

granets que me breçàreu, deu-me vostre coratge

per que visqui com heu viscut.

 

No tinc vostres imatges ; car las cares colrades

no’ls plau emmirallar-se en retrats de pintor ;

pro no son vostres vides del recort esborrades,

i no vull èsser imitador.

 

Autors de ma niçaga, pages ric, bracer pobre,

an aqueix pam de terre l’heu estimat a mort.

Riberal i Garriga, son els dos la vostra obra ;

de boscos, d’erms, n’heu fet un hort.

 

Aci es el camp d’auserda qu’un dels meus vells dallava,

riz raz, plegant l’esquena, en un ritmic balanç ;

aci la colomina qu’un altre escocellava,

sempre amurrat o tirant plans.

 

Mentres quels senyors Comtes i Ducs se feien guerra,

que les rics se passejaven a lloure, ell, ferm com roc,

desde’l cant del gall cava que cavaras la terra,

fins que’l sol se posés a joc.

 

Mon avi Pau, els braços troçats a ran d’aixella,

amb una vispa crua, quan picava els olius,

« Qu’es ruda ! » hom se pensava. I, amb l’esteva i la rella,

quan s’en pujava pels cotius.

 

Llaurant un troç de vinya al forçat, quin goig feia !

Unes regues mes dretes ! — « Xa !… Abio !… » — Quin ull!

Era boer de mena. Per que ningu s’en reia,

per tant que n tirés, ell, orgull.

 

Vas morir jove, pare de ma estimada mare,

deixant ta trista viuda soleta amb sos afanys…

« Mimeta » els nets li deiem. La veig, la veig encara,

i es morta fa mes de trente anys.

 

Prop del foc arrupida tot el sant die estava,

cap baix y fredeluca, sempre en vestits de dol ;

no ténia alegria ni cap daler ; semblava

que no lluîs per ella el sol.

 

Empero tant boneta pels nets ! Ens l’estimavem

per sos bonics ulls blaus, pel seu parlar tant manç.

Ben aprop de sa falda, manyacs, ens arrimàvem,

buscant la blancor de ses mans…

 

També l’he coneguda pocs anys de ma infantesa,

la graneta Agostina, de la casa pairal.

Menuda igual que nina, era môlt viva i entesa.

Bona avia, te sento al cortal

 

que dones menjar i beure al porc i a les gallines ;

en un ban la ferrada, en l’altre el pallasso.

Quin trafec ! Poc t’agrada xerrar amb les vehines

que pertot planten llur fiço !

 

De feina vés si ne manques !… Ja l’escala remuntes

poc a poc. que rocegues tirolls a plé braçat.

Aqui estas, i te miro… No duus cofa de puntes,

collar, ni roba de brocat ;

 

portes una tupina picadeta de mosques ;

demunt ton pit s’encreuen els caps d’un mocador ;

has llestat per faldilles sarguill de colors fosques.

i demà a la missa major

 

iras amb la caputxa que’t farà barbacana

Sus la cara pansida te baixaras a mig cos.

Aixi clous a l’iglesia ta penosa setmana :

pregar a Deu es ton repos.

 

Ja ni tant sols hi penses, que al bell fons de l’armari

hi han flandres antigues, penjants, xala-tapî,

roba nuvial. A missa ! que cantors i vicari

avui repiquen lo llati !

 

Valenta i santa dona ! Bé te va plorar l’avi !

Per la casa rodava, desmemoriat, corprès,

ferit… Pobre avi Toni !… Era aqueix un ver savi,

i no sabia la crues.

 

Una vegada, a estudi, me va ensenyar sa ciencia :

traient braument conversa amb docte professo,

contesta a tot amb dita, reproverbi, sentencia,

que ni haguera après la lliço.

 

Havia fet viatges, quan els firals seguia

per comprar bous o fedes, lluny, al pais gabatx.

De tornada, marxava tant de nit com de die,

per poc que fes de lluna un raig.

 

Tenint bona fillada, menava grossa arrenda.

i els quatre hereus s’hi feien a qui mes de valent.

Arri ! Treball i traça ! Se va aixamplar l’hisenda.

El Bo reix com el Dolent.

 

L’avi passa els vuitanta, arrelat com una eura.

Cap blanc, cara morena, en l’ull un franc somris,

Sobre un basto afermada la ma, solia scure

de la plaça sus del pedriç.

 

Dos o très vellets eren, que tota la diada

aqui quiets rumjaven, ara a l’ombra, ara al sol,

discutint si a de ploure, o si tindrem roada,

o si se veu ja calque verol.

 

Cares amigues, de una a una us haveu foses.

Ja no es mes per vosaltres que toca e1 campanar

les hores… D’aprop nostre fugen la gent, les coses…

Lo qu’hem aimât no ha tornar !

 

Ai ! Tristos de nosaltres si encar deixem la terra !

Del cor al desfullar-se la flor arreu arreu,

ens ve un neguit tant fondo, com a l’hom que’s desterra

la vida apar calcom sens preu.

 

Tornem, llestos, tornem a l’escola dels avis !

Fills de la Mare-terra, ells visqueren tranquils,

amb un xic d’alegria no fent cas dels agravis,

presant un sou com cents y mils.

 

Prenem de grat la tasca, tal com ens ha escaiguda ;

mirem el sol que brilla, sens pensar qu’hi hagi llamp.

Gojosa o trista, sigui cada hora benvinguda !

De cap a cap llaurem el camp !

 

Besavis meus, que sota els xiprers del vilatge

mesclàveu vostres ossos ans que fos jo nascut,

granèts que me breçàreu, deu me vostre coratge

per que visqui com heu viscut.

 

Annam. Juliol 1910.

publié dans La Revue Catalane 1910.

Ce contenu a été publié dans Espace éducatif, la coiffe catalane. Vous pouvez le mettre en favoris avec ce permalien.

Laisser un commentaire

Votre adresse de messagerie ne sera pas publiée. Les champs obligatoires sont indiqués avec *