La moda a Catalunyà entre 1860 i 1885

A partir de 1830, el vestit femení es divideix en dues peces: gipó i faldilla, tal i com ja havia succeït fins a la Revolució Francesa. Aquest fet es va produir per l’excessiva opressió de la cotilla, la qual no permetia passar l’estreta cintura del vestit per les espatlles femenines.

A partir de 1840, el gipó s’acaba en punxa per la part davantera i la faldilla es fa més ampla, arribant fins a terra. Per donar aquesta amplada, en alguns casos, es feien enagos d’una tela en la qual s’entreteixia crin de cavall i cotó.

Els vestits de dia tenien mànigues estretes i llargues i eren tancats fins al coll, mentre que els vestits de nit portaven un gran escot barca que deixava al descobert les espatlles. Al hivern, per cobrir-se s’utilitzaven enormes xals de llana, entre els quals els més valorats eren els de caixmir.

A partir de la dècada de 1850, els canvis a la moda femenina van ser molt més freqüents. Va aparèixer un element per sostenir les faldilles, derivat d’altres peces històriques,  que va ser la crinolina nom que provenia dels enagos teixits amb crin de cavall, abans esmentats.

Es tractava d’una mena de faldilla feta d’anelles metàl·liques que s’eixamplaven en ordre descendent des de la cintura fins els peus. Les anelles estaven folrades de cotó i eren unides entre si per betes paral·leles també de cotó, formant una espècie de gàbia subjectada a la cintura. Aquest element exigia una gran quantitat d’enagos.

La roba interior de la dona a mitjan segle XIX consistia en: la camisa de dia, les calces llargues, la cotilla, el tapa cotilla, els diferents enagos, la crinolina i al damunt el refaig. La roba interior blanca va adquirir una gran importància i va esdevenir un signe de distinció al ornamentar-la amb puntes i brodats i al canviar-la sovint.

Al 1857, van aparèixer els refaixos de seda de diferents colors i també de llanes fines per al hivern.

Els vestits tenien un gipó molt estret i les faldilles eren de gran amplada, molt de vol i sovint s’adornaven amb farbalans. Els de dia, eren tancats fins al coll i les mànigues podien tenir forma de pagoda, estretes de cisa i acampanades per la part de baix, d’allà on sortien falses mànigues de batista amb puny tancat. Els vestits de nit, eren molt escotats i deixaven les espatlles al descobert.

Els escots s’adornaven amb una berta o coll de puntes, també amb farbalans i cintes, mentre que les mànigues eren curtes i bufades. Com a abrigall s’utilitzaven xals de llana, de caixmir o no, de grans dimensions. També es va començar a portar una jaqueta que cobria tres quartes parts de la faldilla i que es podia ajustar a la cintura o no, precedent dels abrics posteriors. Es va crear per influència de la levita masculina.

Com a element decoratiu, també es duia un gran xal de punta o una mantellina. A Catalunya, aquesta era de blonda generalment i fora de Catalunya era de xantillí. Els capells eren petits i de capota al voltant de la cara, adornats amb cintes, flors, puntes, etc. Les ombrel·les eren de molt petites dimensions. El calçat de dia eren botines fins el turmell, cordades per petits botonets laterals i amb taló. De nit es duien sabates anomenades “de saló”, també amb taló i que deixaven el peu descobert. Podien ser tant de cuir com folrades de teixit.

La dècada de 1860, va conèixer la màxima amplada de les faldilles dels vestits femenins. La cua es va portar amb vestits tan de dia com de nit. La faldilla es va escurçar lleugerament per davant i el gipó es va fer més petit, de manera que acabava per damunt de la cintura natural. La crinolina començava les anelles a l’alçada dels genolls i es va fer més recte per davant i de gran amplada per darrera a fi de permetre sostenir la cua de les faldilles. La imatge de la dona va esdevenir una figura petita i reduïda de cintura cap amunt i amplíssima de cintura en avall, obtenint així una forma del cos totalment desproporcionada. Els vestits de dia eren tancats i amb màniga llarga i estreta, mentre que els de nit continuaven escotats, com en la dècada anterior. El metratge de roba que es necessitava per aquests vestits, alguns d’ells de fins deu metres de tela de faldilla, va portar a realitzar vestits amb gipó de tarda i gipó de nit. Charles Frederick Worth, el primer couturier, va ser un dels impulsors dels vestits de dos cossos.

Com a abrigall s’utilitzaven també els mantells i els tres quarts – que ja s’han esmentat – i el cap es cobria amb capells molt petits, portats a la part superior del cap, dels quals penjaven llargues cintes anomenades sígame pollo. A Catalunya i a Espanya, a part dels capells, es va seguir utilitzant la mantellina per sortir al carrer, especialment per part de la burgesia i la menestralia, mentre que l’aristocràcia preferia el capell.

A mitjan segle ja s’havien establert a Barcelona fabricants tèxtils francesos i havien obert sucursals. També hi van arribar sastres i modistes i també venedors de merceria, roba interior, capells i guants. Aquests tres darrers, els podem considerar l’acceptació per part del públic d’una confecció relativament seriada d’alta qualitat. Al Diario de Barcelona s’anunciaven aquests fabricants, venedors i modistes i també ho feien els autòctons, que deien en els seus anuncis que treballaven segons sistemes francesos. També van arribar a Barcelona diferents revistes de moda franceses i se’n van començar a editar en castellà seguint el model de les franceses, algunes eren còpies literals i d’altres amb variacions.

La pintura ha sigut sempre un important art auxiliar per a la història del vestit, substituïda, en el curs del segle XIX per l’aparició de la fotografia. Aquesta, ens permet documentar no només els vestits de l’alta aristocràcia, sinó també els de la burgesia i els de la menestralia més ben situada econòmicament.

 Rosa Martin i Ros, Museu d’Indumentaria de Barcelona.

El mateix article en frances.