El somni de Pons per el respecte de la nostra historia, tradicio i identitat dins la Revue Catalane, 1920.

Ara per ara hem sabut que la nova municipalitat de Perpinyà s’interessaria — i ferm — a la Biblioteca i al Museu. Bé cal que n’hom pensi a abrigar els llibres i els quadrets. Per atraure i congregar els llegidors a la Biblioteca i els visitants al nostre Museu, seria convenient d’edificar de nou els dits monuments en els llocs usurpats pels vanidosos casals de la corrupció, ont sovintegen els espectacles més répugnants; i aquesta seria la millor manera de tornar a la vila l’antiga noblesa, que li roben en les noves avingudes tal i tal edifici artificiós i de barroques ornamentacions. Feu el somni d’un bonic Museu d’art català, i català de fora i dintre, dels cossols a la barbacana, reialment obert dins l’assoleiament de les « Platanes ». Feu tal somni.

Bé ens fóra grat d’ésser acullit en el peristil per les blanques estàtues, ja que els mestres de l’esculptura no escassegen pas a casa nostra, i s’anomenen Maillol, de Banyuls, Violet, de Prada, i Clara, d’Olot; quina harmonia la que sobreeixirà de llurs obres juntades ! Aquest diu la puresa extasiada dels ritmes, l’altre la vida i ses internes palpitacions, i aquell ens torna les efigies tant vives de les velles humils i arrufides! Quina claretat, quina llum colorada en les sales! Tota l’història dels pobres monuments que s’arrelen tan pacients, i ranciegen en els caires de l’aspra serra, hi seria traçada fil per randa. Una profusió de gravats mostraria els nostres campanars romànics, i les portalades amb els pilars florits, i els claustres arquejats ; i d’altres encara les barbacanes esculpturades, les finestrelles agermanades per la columneta fina com un rebrot de palmera; i tot l’art heràldic de Mallorca, pàtria de les majòliques d’or, de l’Aragó d’en Jaume, cenyit de barres de sang. Unes fines i curioses reproduccions dels retaules del Rosselló, de l’edat mitjana al segle XVIII, desgranarien tantes riqueses que no s’han pas estudiades encara, que ho seran demà. Desitjaria que una sala fos reservada al Rosselló rural, a sos carrerons, als masos de muntanya, als xals de brodadura groga, a les cofes i cofets; s’hi dreçaria la ben plantada catalana de 1830, d’aquell temps on en sabia de la manera de s’engalanar amb colors, aixís com ho fa cada matí l’Albera pairal.

Quin Museu més plaent! Els forasters el seguirien de cap a cap. En Terrús, qui sap el secret dels colors transparents, de les aquareles d’enamorada senzillesa, i en de Montfreid i en Bausil, amb la palpitació de les pinzellades hi fixarien la lluminositat de la terra. Ala, amies, a pintar ! Aquí un oliu blau, allà les placetes de Ceret amb el cantussol de les fonts, i el presseguer de Sant Jaume, l’arrevellit pomer d’Arles, el xiprer solàtic d’Elna, el siure del Voló, i les canyes que remoregen tan dolç en les margenades del Tec. Oh la sagnosa frescor de les pintures ! Com hi riurien les Tres Germanes de cara divina! Quin plaent somni, a fer! Fos el mestre, fos l’inspirador d’aital casa, s’hi trobaria l’estància de les cançons populars. Impreses sobre uns papers verginals, amb lletres de color, miniatures i aigüesforts, farien nàixer en l’ànima del vianant el desig de llegir-les. Pot se fer que els nins s’hi arrotllessin, per oir el Pardal. El text de cada cançó seria curosament establert. Aleshores no s’oirien pas més aquelles falsejades Muntanyes Regalades que repeteixen els nostres chors catalans, sens cap consideració per l’himne de la terra. A demés, per obra i desig de l’inspector d’Acadèmia, qui s’ha de catalanitzar com ho ha sabut fer el Bisbe de Sant Martí, el nostre himne seria explicat en tota escola, de Salses a Sant Llorenç, d’igual manera que s’explica un idil de Virgili, una anacreòntica de Teos. I com que no? Mireu ho bé, rossellonesos, si en cap llibre hi heu encertat una frase més ampla i enternidora que la següent:

Muntanyes regalades,

són les de Canigó,

que tot l’estiu floreixen,

primavera i tardor!

L’estància dels cants populars ens menaria, maravellats tots els sentits, a la Llibreria allandada. Aquí ens saludaria en Pere Vidal, del qui s’haurien reconegut les rellevants qualitats i el mestratge. Aquell revelador de l’historia rossellonesa, amb l’ample barret, i alçats sos braços de pare de llegendes, seria més gran que el més cepat dels sants de retaule! I en la gran sala, on els llums ben distribuïts banyarien amb suavitat els llibres, tota la flor de Rosselló s’hi vindria a juntar. Tots els entusiasmes hi desclourien, com els timos dins l’abrilada de muntanya, i que m’escapcin aquesta mà dreta, servidora de mon somni, si cada foraster no deia: Perpinyà sí que és una vila. Té una tradicio i tot ensems una ambició.

Joseph-S. Pons.

 

(remerciements à Idali Vera Grau pour les corrections et mises aux normes en catalan moderne)

 

Retrat d’En Pere VIDAL, Lluis Delfau.
Ce contenu a été publié dans Littérature, Régionalisme-Folklore, XXe s.. Vous pouvez le mettre en favoris avec ce permalien.

Une réponse à El somni de Pons per el respecte de la nostra historia, tradicio i identitat dins la Revue Catalane, 1920.

  1. Pep dit :

    *per el respecte > pel respecte
    *acullit > acollit
    *efigies > efígies
    *amies > amics
    *pot se fer > pot-se fer
    *mireu ho > mireu ho
    *a juntar > ajuntar
    *timos > timons
    *tradicio > tradició

Répondre à Pep Annuler la réponse

Votre adresse de messagerie ne sera pas publiée. Les champs obligatoires sont indiqués avec *