Vosaltres, que assageu la novetat del pas de la sardana,
lligant les mans i vostra honestedat,
i riure d’or que la dansa encomana,
si així vos concerteu,
és el vostre passat que desperteu.
Aquesta cofa blanca i arrodonida,
apretada en el front,
on l’heu triada? On s’estava adormida,
per sempre més descuidada en el món?
Seria per ventura
que us plau més que tota altra lligadura?
En quina calaixera heu descobert
el xal que us embolica
de l’espatlla a la cinta, rosa i verd?
Seguint el moviment de la música,
tant dolç que sembla moll,
deixa florit la morenor del coll.
En tant que l’espardenya juga i salta,
lligada al clavillà,
veig un granat que en la gemada galta
sempre belluga i aviva el seu brillar,
i a flor dels vostres llavis
hi resplandeix l’alegria dels avis.
Perquè és així, i amb paraments iguals
que un altre temps dansaven
filles i dones dels vells menestrals.
Per tot cantó les atxes flamejaven,
alçades cap al tard
en el planiol de la Llotja de Mar.
I ara vosaltres enyoreu els aires
allargats dolçament
des del prestatge, els bons xerimiaires,
els flabiols que sonen de valent,
i la viva franquesa
d’un rotllo d’or en l’alta nit encesa.
Si vostra jovenesa ara es desclou,
igual una flor clara
que en la blavor de l’aire a penes mou
el pal agegantat de l’atzavara
heu volgut recordar
que teniu les arrels a Perpinyà.
Sentiu la sang de la nostra raça antiga,
rajadissa en el cos.
Un ritme secular encara us lliga
amb un ordenament misteriós,
que sempre es renovella,
i fa semblar a son àvia la donzella.
És del passat, oh minyones, que us ve
la negror de la trena,
l’amable perfecció del vostre sé,
la cella remadeta i la serena
claredat del mirar,
i les manyagueries del parlar.
I doncs, junteu les mans, alceu els braços,
en el ritme dolcer,
a dreta i a esquerra entrelligant els passos.
El calze de la flor del magraner,
quan més viu el peu salta,
sembla que us vol envermellir la galta.
.
Canta-Perdiu/ Chante-Perdrix, églogues catalanes, Paris, 1925.
Transcription en catalan actuel : Miquel Flores Abat
