Poème destiné à l’inauguration de la statue La Tradicio Catalana dans le vestibule de la salle des mariages de l’Hôtel de Ville de Perpignan en 1910.
A l’amic Gustau Violet per sa terrissa tan bella !
Un sol ponent de juny tot lo campestre abrasa
De la lluna ja puja el platejant creixent,
Sus la cadira baixa, al llindar de la casa,
L’avia es assentada i s’espia la gent.
No porta més, temps ha, la punta ramejada
Qui dels cabells mes fosca feia la foscor ;
De sa testa, que nonante anys han enneveda,
Ab un mocador negre amaga la blancor.
La robe de color s’està dintre l’armàri
Ab las joies de festa: es vestida de dol,
Tants n’ha perduts d’aimats, de calvàri en calvàri !
L’home, lo fill, la nora, los nets !… Un fillol.
Ni un plech no se mou de sa cara arrugada,
Impassible com si fus de cera. Hi passà
Ses urpas la dolor tanta i tanta vegada,
Que res, sembla, no si pot veurer desençà,
Pero, de quant en quant, s’aixeca sa parpella ;
De sa nina entelada un foc sall com un llamp ;
Es desperta de repent son ànima de vella.
Veient dels passats dies l’anyorat eixam.
Noieta, amb la canàlla viva, què joguines !
Que rialles i crits quan se feien a Fet
O a Tritis, amb los minyons i amb las nines,
O a Matzana, o a correr quan feia fret !
Pels prats de vellut vert tothom se bolodava,
Anavan a cullir maduixes pel boscam
I gerços, a robar fruita que madurava,
A agafar lluerts, i nius dintre el fullam.
“Que venen, los fadrins, a portar la cistella
Al vigili de Pasqües, tot cantant los Goigs ?
Per sant Joan, qui va a cullir la rossella
I la margaridoia ab rialles de boigs ?”
Qui té set no sab més beure à la regalada
Ab lo càntir o lo porró : se busca un got !
Lo vi de Rosselló ; nostra sang perfumada
Torna-se xuch de mores : ranciejar no pot !
Qui’n sab de català, la llengua tan hermosa :
O parlar sant dels vells, que per sempre t’has mort :
Dels fills nostres los fills t’han posat una llosa ;
Llur llengua no es calanana : és parlar bort !
I la vella es callà, somiant. Sa mirada
De cap à cap va córrer per tot l’horitzó,
Des del mar blavejant fins la serra enlairade
I, sopte, se posà sul nevat Canigó.
Lo Geni Català viu adins mes entranyes
I ses ales immarceibleas fan obrir
Eixos nous-Catalans que refilen Montanyes,
I la vella se posa : « Ara me puc morir ! »
Paris, dia 26 de juny de 1910. L’ Ermita de Cabrenç (Emili Boix)
Source : SASL des PO, 1910.
