L’oferta als nostres morts
Dones del Vallespir i de Conflent
Cenyiu el front amb un mocador negre
i feu cremar la cera al fil del vent
que talla la tenebra.
Porteu el vi dins la cistella, el pa
sota la tovallola de l’oferta,
i preserveu el llum amb vostra mà
davant la nit deserta.
Dones d’un nom tan dolç pels nostres morts,
la Gracieta, la Maria, l’Esperança,
amb el mocador negre dels records,
Catalanes de França…
Aquesta que en el dol camina al mig
acota el front amb l’aire trist dels avis,
L’altra sent com s’esfulla el fresc
desigen l’arquet de sos llavis.
La faldilla rodona fins al peu,
encara se’n ve dreta i tota clara.
Corpresa per l’angúnia, no té veu,
i tot la desempara.
La mare deia diu «Era tan alt,mon fill !
Quan l’han segada, aquesta alzina,
no l’he vista en ma falda maternal,
com la Mare divina. »
I l’àvia, la del front bo i ennegriti
dels ulls vacil·lants com un llum d’oli,
i l’àvia deia diu : « El meu petit,
me sembla que el bressoli. »
Ja no tornaran pus, els estimats,
com no torna a mirar el món l’estel de l’alba,
Una mateixa dalla els ha deixats
molls de sang i mà balba.
Els uns eren boers ; d’altres, joglars.
Juntats en el prestatge, reprenien
un aire primitiu de contrapàs,
i entre ells tots s’avenien.
Hi havia els traginers, els bosquerols,
tots els amics de les fonts ignorades,
amb les mules baixant pels senderols,
brancs i soques tallades.
I la camisa oberta sobre el pit,
els fills de la Salanca llauradissa,
i els donadors pel blat indi, la nit,
dins l’aigua escampadissa.
I els pescadors que oïen fresse
jardins la maror el triangle de la vela
i sabien el punt, onada enllà,
on la costa es decela.Mes ai !, no veuran pus l’adéu-siau
del vespre i de la mar il·luminada.
En la cendra del camp la rella jau
per sempre abandonada.
Dones del Vallespir i de Conflent,
cenyiu el front amb el mocador negre,
i feu cremar la cera al fil del vent
que talla la tenebra.
,
9Yves Escape, Jaume Roure et 7 autres personnes1 partageJ’aimeCommenterPartager
