Les tres amigues
La nit rossellonesa
L’aire dels flabiols de la Festa Major,
l’aire dolç, l’aire agut pels teulats de la plaça
és ma sola musica i tota la il·lusió,
i el goig franc i nerviós on se complau ma raça.
Les velles, ací i allà, s’assenten su el graó,
testa un xic acatada i mirada un xic lassa;
mes quin ruixat de Maig, quina alegre abundor
en el ram escollit de minyones que passa!
L’espardenya lligada al cim del clavillar,
vetaquí la Maria i la Joana i l’Elena,
guapa com una rosa a punt de s’esfullar,
i un impuls concertat a la dansa les mena.
El teu davantal groc, Elena, bé me plau!
quan danses, bé me plau l’espardenya que gira!
quan danses, ta faldilla, Elena, té un vol blau,
quin serà el sentiment que ta dansa m’inspira?
La Joana és la morena i té al llavi un clavell.
És una muselluda i una alegre minyona;
la Maria és la fina i baixa su’l clatell
la blanca netedat de sa cofa rodona.
Les fanaletes fan un joc de tot color,
part d’ací, part d’allà, tremoloses a l’aire,
llum porprada i nocturna. L’ombra clou al cantó,
secreta pels bertols que ha parats el fringaire.
Com un pastor bruixot, el flabiol burlaner
su el prestatge refila, i sap mil malifetes,
i se’n riu! i se’n riu! i si li ven a bé,
s’atura amb una frase aixís com els poetes,
una frase ampla on puja un cor enyoradís!
sona, sona, flabiol! Ara el goig ens deslliga;
el llavi perfumat de vi ranci i d’anís,
un vell rumia encara a la Venus antiga.
Quan danses, blanca Elena, amb un aire posat,
quan gires l’espardenya i quan tothom te mira,
quan danses, ignorant ta fresca voluptat,
quin serà el sentiment que ta dansa m’inspira?
La cobla ara s’aplica a flautejar el Pardal,
l’aire que plau el més al cor de nostra raça,
i on viu l’amor secret i dolç del Riberal,
i per l’oir tothom s’atura sis la plaça.
On és aquest Pardal, Elena, i on fa remor?
Els teulats pels carrers deixen llur ombra caure,
i dansen els estels pels cims del Canigó,
i algun pastor isolat descuida d’anar a jaure.
Les fanaletes fan un joc de tot color;
l’una tremola un xic i l’altre cau encesa.
Pels carrers tot és nit, clariana, il·lusió.
Oh clars records de ma vida rossellonesa!
Joseph-Sebastiâ Pons. L'Estel de l'Escamot, 1919.
