La nit rossellonesa

Les tres amigues

Les tres amigues

L'aire dels flaviols de la Festa-Major, 
l'aire dolç, l'aire agut pels taulats de la plaça, 
es ma sola musica i tota l'illusiô, 
i el goig franc i nerviôs ont se complau ma raça. 

Les velles, assi i alla, s'assenten su'l graô, 
testa un xic acatada i mirada un xic lassa, 
mes quin ruixat de maig, quina alegre abundor 
en el ram escullit de minyones que passa ! 

L'espardenya lligada al cim del clavillâ, 
vetaqui la Maria i la Joana i l'Elena, 
guapa com una rosa a punt de s'esfullar, 
i un impuls concertât a la dança les mena. 

El teu devantal groc, Elena, bé me plau, 
quan dançes, bé me plau, l'espardenya que gira, 
quan dançes, ta faldilla, Elena, té un vol blau. 
Quin sera el sentiment que ta dança m'inspira ? 

La Joana es la morena i té al llavi un clavell, 
es una moselluda i una alegre minyona ; 
la Maria es la fina i baixa su'1 clatell 
la blanca netedat de sa cofa rodona. 

Les fanaletes fan un joc de tôt color, 
part d'assi, part d'allâ, tremoloses a l'aire, 
llûm porprada i nocturn. L'ombra clou al cantô, 
sécréta pels bertols qu'ha parât el fringaire. 

Com un pastor bruxot el flaviol burlaner 
su '1 prestatge refila, i sab mil malifetes, 
i s'en riu ! i s'en riu ! i si li ven â bé, 
satura amb una frase aixis com els poètes, 

una frase ample ont puja un cor enyoradiç ! 
Sona, sona, flaviol ! Ara el goig ens deslliga ; 
el llavi perfumat de vi ranci i d'anis, 
un vell rumia encare â la Vénus antiga. 

Quan dançes, blanca Elena, amb un aire posât, 
quan gires l'espardenya i quan tothom te mira, 
quan dançes, ignorant ta fresca voluptat, 
quin sera el sentiment que ta dança m'inspira ? 

La cobla ara s'aplica à flautejar el Pardal, 
l'aire que plau e mes al cor de nostra raça, 
i ont viu i'amor secret y dolç del Riberal, 
i per l'oir tothom s'atura sus la plaça. 

Ont es aquêt Pardal, Elena, i ont fa remor? 
Els teulats pels carrers deixen llur ombra caure, 
i dançen els estels pcis cims de Canigô, 
i algûn pastor isolât descuida d'anar a jaure. 

Les fanaletes fan un joc de tôt color ; 
l'una tremola un xic i l'altre eau encesa ; 
pels carrers tôt es nit, clariaina, illusiô... 
oh clars records de ma vida rossellonesa !
Joseph-Sebastiâ Pons. L'Estel de l'Escamot, 1919. 
Share on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterPin on PinterestEmail this to someone
Ce contenu a été publié dans la coiffe catalane, Littérature. Vous pouvez le mettre en favoris avec ce permalien.

Laisser un commentaire

Votre adresse de messagerie ne sera pas publiée. Les champs obligatoires sont indiqués avec *