La joia abans l’adveniment del Granat
Si les joies simbolitzen els sentiments molt forts: amor, amistat, record d’un ésser estimat, poques joies s’han pogut conservar en aquest territori fronterer amb de destí tan aleatori, ara hispànica, ara a mans de França. Aquests objectes preciosos formen part, però, del parèixer d’una població catalana orgullosa dels seus heretages successius. Amb el retorn d’una certa estabilitat política, a la primera meitat del segle XIX es continua l’estampació de joies d’or buit i de joies d’encast clos empedrat, on dominen topazis, granats i citrines. Són aqueixes joies característiques del període de la Restauració, que aviat evolucionaran cap a la línia clàssica del granat de Perpinyà.
Les produccions de la primera meitat del segle XIX són de dos tipus, d’un band les joies d’or buit com ara la creu “jeannette” (una creu penjant d’un collaret) i les carabassetes (arracades amb penjolls en forma de carbassa) i d’altre band les joies d’or amb pedres amb aletes i cua d’oreneta, que utilitzen citrines, topazis, granats i vidrets, indiferentment. Aquesta producció ja estava reconeguda aleshores, ja que el 1939: «… La Senyora duquessa d’Orleans va comprar (a Perpinyà) una col·lecció d’arracades de diverses formes com les que duen les nostres catalanes; també es van fer, a petició seva, diverses còfies de pagesa i grisetes que s’emportarà…»
