Coronament de la joia de granat
Els darrers anys del segle XIX, el regionalisme té un paper cabdal en la creació artística del període de prosperitat rossellonesa anomenat Bella Època, durant el qual no es deixarà de fer perdurar els signes de vinculació amb les arrels catalanes. La joia entra en una dualitat ben orquestrada entre els conceptes de progrés i de tradició, esdevin llavors un emblema de catalanitat, un signe de pertinença a la terra catalana. Si la joia de granat de Perpinyà, adient-se amb totes les modes, enterra la còfia tradicional de punta després de la guerra del 14-18, és ben bé un sentiment patriòtic que li confereix fin a avui, la seua càrrega identitària i emocional.
Joseph Charpentier, president de la Cambra sindical s’expressa el 1927: «Les nostres catalanes d’ença d’un temps, anaven abandonant les joies tradicionals, i és malaguanyat, perquè el granat, que en el llenguatge de les pedres precioses significa lleialtat i franquesa, és del tot la pedra de la nostra cultura. És vermella com la sang generosa dels fills del Rosselló, va encastada en l’or brillant del nostre bell sol. Que no té, en sa beina daurada, els colors de la bandera catalana, que simbolitza la pàtria petita amb la qual estem lligats tan fort? Que no és sang i or?». El discurs regionalista dóna a la joia un sentit i una vocació suplementària, la d’expressar el sentiment nacional català tal com es viu en aquell moment a la Catalunya Nord, en una gran interioritat, tot mostrant un fort sentiment republicà.
